EL PAÍS DELS RACONS: dels Giulars al Pla de Suros (PART 1)

Els matins, a les muntanyes diàniques més costaneres, sempre solen ser presidits per boires apegaloses, que si bé solen esbandir-se a mig matí als dies càlids de l’estiu, acaben sent una font importantíssima d’aigua per a la vegetació culminal, fins i tot de la dels vessants boscats al ple de l’eixut estival. És així com trobarem l’obac del Boscarró i el cara-sol del Toro a la partida dels Giulars, dins del terme de Barx. És veritat que aquesta grandíssima clotada d’origen càrstic i amb desguâs subterrani no forma part de la Vall del Barxeta, però sí que és partidor natural entre la conca hidrogràfica d’aquest i l’anomenada dolina del Pla de Barx. És per això, perquè és «terra de ningú», o Racó en el mateix, que em plau explicar-vos, i si poguera ser transmetre-vos la intensa serenor i quietud de les seues pinedes d’alts i esponerosos pinastres, dels foscos carrascars, acompanyats per la que és, possiblement, la millor representació d’un sotabosc alt de laurisilva ombrívola i humida, on podríem aturar-nos a cercar les petjades d’algun follet o faune que hi puga pul·lular.
Certament, el seus rodals immensos de falagueres ombrejades, m’inviten, malgrat el meu escepticisme, o incredulitat, a buscar en el fons del bosc (en realitat, el meu subconscient), algun remei màgic que cure de l’estupidització “pragmàtica” a la que em veig abocat cada dia. Ben cert, dins la boscúria, hi ha follets i petites fades; n’estic segur. Estic referint-me als moixons que m’acompanyen, literalment, entre els fleixos, marfulls, carrasques i pins, tot resseguint les seues soques a la cerca d’aliment, com fan els roda-soques (raspinells), o de punta en punta de branca, com el capellanet. Però de tots qui més s’assemblaria a una criatura mitològica seria, sense cap mena de dubte, una parella de senyoretes que, amb seu aspecte rabassut, acotonat i cuallarg, i caràcter confiat, representen, certament, les amfitriones forestals per excel·lència. Abandonarem els Giulars per un collet flanquejat per carrasques joves. Descendint pel Portet dels Suros contemplem un magnífic mosaic de màquia, brolla i clapes de carrascar, potser encara millorat amb la presència d’escasses i petites taules d’oliverar, amb marges de pedra en sec, que trobarem als darrers revolts. L’encant d’aquesta baixada de sòls prims i mig cara-solada rau en la seua riquesa florística, especialment en bulbs, que amb narcisos, espaselles, lliris... esguiten espectacularment la brolla.
Però no podem obviar el fosc, tancat i exhuberant bosc mediterrani de carrasca i fleix que domina el paisatge cap a migjorn, i que possiblement siga el màxim exponent de bosc termòfil primigeni que resta al Diània. Es tracta, doncs, de l’Ombria del Boscarró. Un dels pocs retalls de “selva” que ens queda als diànics. No us penseu que m’excedesc massa en la meua descripció, ja que qui ho vulga que intente endinsar-s’hi. Jo ho he fet, i us puc ben assegurar que una vegada dins, i malgrat ser un bosc jove, la sensació és d’haver-nos allunyat del brogit “civilitzador” molts i molts quilòmetres.
I a dalt, els blanc cingles, distants, eterns, senyeres del meu país. Tant de bo els poguera descriure la prosa de l’Enric Valor, és clar. Solemne i grandiosa penya blanca, senyora indiscutible del Pla de Suros, que ens sorprèn amb les seues dues sureres centenàries, relictes de l’antic bosc acidòfil que dominava aquest fons de vall, antítesi del carrascar de l’obaga i de les màquies assolellades del Toro. Actualment, però, i gràcies a l’abandó del vinyets i ametlerars, tornen a nàixer nous peus de surera, juntament amb els alts i trempats pinastres, l’esquerpa cambrona i les florides i espectaculars estepes: negra, borrera i blanca.
Resseguint el barranquet dels Suros, que per aquesta part és poc més que un escorredor flanquejat de carrasques, lledoners i garbullers de cirereta, i alguna prunera despistada, però en bon estat, residu d’antics conreus ara perduts, per fi eixirem d’aquesta fèrtil i dolça plana: pel collet dels Depòsits; i entre el carrascar i acolorides màquies ens anirem acostant al Pla de Corrals, antiga contrada ramadera, portal per excel·lència de la Vall del Barxeta. Però això, ja és una altra història...



Lluís Seguí i Calabuig.





Foto1: Esplèndida surera amb la Penya Blaca al fons (Pla de Suros)
Foto2: Màquia al Pla de Suros

Comentaris

  1. És cert que les delimitacions sovint arbitràries quan parlem d'identificar trets geogràfics, aquest normalment no coïncideixen amb els polítics-administratius-culturals. Tal volta siga ja l'hora de tornar a incloure la armonia perduda entre ambós nivells de realitat, i que tot just, a la definitiva és una matixa entitat superior que ens inclou a tots.

    ResponElimina
  2. Despús anit a ma casa del Pla de Corrals, veient l'espectacle astronòmic de la pluja d'estels de les perseides, sol i emmig de la foscor, em va visitar una rabosa. Tot un esdeveniment! però que s'ha d'anar en compte, si aquestes es malcostumen d'extraure sempre menjar dels contenidors, acabaran perdent l'instint natural del qual depenen.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars