diumenge, 3 de maig de 2009

Parlament de Toni Cucarella en l'homenatge a Joan Pellicer

(Vegeu el vídeo dels actes al final de l'escrit)

Ara fa tot just un any que l’Associació en Defensa del Massís del Boscarró va presentar els seus estatuts. No és que ens importe gaire la data oficial i burocràtica. De fet no ens importa gens. De fet no sabem en quin moment, amb nom o sense, amb estatuts o sense, començàrem a funcionar. Hem vingut al món com naixen les coses en la natura: en part per amor, en part per germinació natural, en part per instint de pervivència.

Si he esmentat en quin moment presentàrem papers és només per fer referència a allò que diuen. Perquè en els papers hi ha molta lletra de borumballa, o siga de farciment, lletra que hem copiat i enganxat d’altres papers per poder passar el tràmit. Tanmateix, hi ha una part de la lletra dels nostres estatuts que té un valor essencial: pel que té de gratitud, pel que té d’horitzó, pel que té d’anhel, pel que té de record viu i perdurable. És l’article cinquè, que diu: L’ASSOCIACIÓ PER LA DEFENSA DEL MASSÍS DEL BOSCARRÓ, amb la seua constitució fa homenatge permanent a la tasca realitzada per l’etnobotànic i amic Joan Pellicer...


Joan Pellicer ha estat un dels grans savis valencians. Tanmateix, un home a qui aquest país nostre, tan ingrat, el considerava poc. Potser perquè en els anys en què Joan compartia els seus coneixements a través de llibres, xarrades i caminades, fins i tot amb brevíssimes aparicions televisives, aquest país nostre patia la demència especulativa pel ciment i la rajola, una devastació de la que ara patim les conseqüències econòmiques, però que encara no hem patit totes les mediambientals. En aquell context (que és encara, per desgràcia, actual), l’obra sàvia i brillant del nostre mestre i amic Joan Pellicer no podia tenir altaveus. La seua veu l’escoltàvem els qui, com ell, sabem que els humans tenim part de naturalesa vegetal i fem arrels, i per tant fem respecutosa comunió amb el paisatge i amb tots els seus habitants. Més i tot nosaltres, que formem part del país diànic, la mítica i màgica Diània, que ha estat la base fonamental del seu ingent treball d’investigació.

Diu Pellicer al pròleg del primer libre del Costumari Botànic: «Entre els distints territoris o espais naturals en què ha estat dividit el País Valencià i els restants de parla catalana, amb criteris principalment de geografia física, prenent en consideració factors com el relleu, el clima, el sòl o la vegetació, el territori diànic [...] aquest tros del planeta Terra –més aviat eixut i aspre, però criador i amable– és un territori que podria comparar-se, gràficament, a una nau amb la proa apuntant al sol naixent o a una illa cenyida per les aigües de tres rius i de la mar: el riu Xúquer per tramuntana, el riu Vinalopó per ponent, el riu de la Vila per migjorn i la mar nostra per orient... »

Cal dir ara que un dels objectius fonamentals de L’Associació en Defensa del Massís del Boscarró és conscienciar les persones i les administracions públiques de la necessitat de preservar la nostra porció diànica: el Massís del Boscarró. Volem aconseguir la declaració de Parc Natural, perquè entenem que això constituirà no solament la salvaguarda del nostre entorn vital d’éssers humans, també el nostre futur econòmic, més sostenible i més saludable que no l’actual model especulatiu i devastador, basat en la destrucció i la cobdícia, que és el capitalisme salvatge.

També volem treballar perquè la tasca feta per Joan Pellicer no s’estronque amb la seua mort, no caiga en l’oblit dels mesquins, dels mediocres, dels desagraïts, dels acabacases, dels botiflers. Cal que hi haja continuadors i ampliadors de la seua obra. Insistirem, doncs, com ell volia, a demanar «un equip format per botànics, farmacòlegs, metges, etnògrafs, filòlegs, historiadors i estudiosos de la mitologia, coordinats per algun departament de la universitat. Nosaltres (diu Joan pellicer) no som ni ombra de tot això, però en tenim la visió i en sentim l’anhel, bo i posant tot el nostre xicotet esforç, seny i imaginació, a tall d’ínfima semença...»

Era el seu anhel i és el nostre. Cada any tornarem a recordar el mestre i l’amic, per mantenir viu tot el que compartírem amb ell, per enaltir tota la tasca que ell va fer i que no consentirem que s’abandone, sinó que volem propagar-la i continuar-la: per amistat, per agraïment, i per l’anhel vital que fa que estimem profundament, arreladament, la nostra terra.

Més informació sobre l'acte i el lliurament del I Premi Joan Pellicer a Pep Gimeno "Botifarra" en la crònica de LLIBERTAT.CAT.