EL PAÍS DELS RACONS: introducció.

Diània és probablement això, el país dels racons. I potser ho siga més que cap altre país de la Nació Catalana. Amb les seues muntanyes esquerpes i agudes, impresionants; amb els seus rius curts i corredors, però alegres i carismàtics. I sobretot amb les seues valls i planes interiors, acollidores, humides, feréstegues, i alhora humanes. És precisament d’això de què vull parlar-vos, centrant-me especialment en “el meu racó”, en aquest bocí d’univers infantil, màgic i encara real: indret parit pel Boscarró i el Toro, abraçat i protegit per la serra Grossa i la serreta de l’Ènova, que anonemen la Vall del Barxeta. Per a realitzar aquest íntim recorregut haurem d’elevar-nos com a falcies i sobrevolar els imponents pits que tan llargament l’han alletada: el Toro i el Boscarró. Fites de llevant colpidores, que amb la seua sempre verda i humida fesomia representen la sina de la Mare Terra. No debades la seua exhuberant i variada vegetació ha estat i és encara el màxim col·lector d’aigües d’aquesta part de Diània, fent possible que hi nasquen tres rius, que si bé no són gaire més grans que un rierol pirinenc, han estat força utilitzats i malauradament exhaurits en nom de no sabem quin “progrés necessari”. Parlem, doncs, dels rius Vaca, Vernissa i Barxeta. Del riu Barxeta i de la vall que ha solcat durant mil·lennis intentaré fer una descripció que serà –avisats esteu!– el menys objectiva possible: perquè és un espai viscut, perquè, com he donat a entendre a l’encapçalament, aquesta contrada ha estat l’escenari bàsic de la meua vida, tant en l’àmbit real i quotidià com en el màgic i sensual. Forma part de la meua escenografia vital.

Lluís Seguí i Calabuig

Pi ver i carrasca tot anant cap al Pas de l’Assagador (Vall del Barxeta, hivern 2009)