Associació en Defensa del Massís del Boscarró

Eixida etnogràfica a Barxeta!

2011-11-21T08:30:00.000-08:00

El Sopar de les Granotes!

2011-08-18T07:40:00.000-07:00

El passat dissabte dia 13 d'agost celebrarem la tercera edició del sopar de les granotes. Aquest any, a més de l'eixida a peu abans del sopar pel fantàstic entorn de la Vall de Barxeta, férem una eixida aquàtica pel Riu Barxeta. Anàrem des del Gorg del Baladret fins al Gorg del Pont (més avall en teniu el vídeo), i poguérem gaudir d'un entorn ripari de naturalesa exuberant. També gaudirem de les explicacions de Lluís Seguí sobre les llegendes populars ancestrals lligades a les zones humides com els gorgs, les fonts, els llacs, .... Lluís ens parlà de les nimfes o dones d'aigua i d'algunes de les moltes històries populars relacionades amb elles. També ens explicà com l'església catòlica, en no poder acabar amb aquestes llegendes populars, a anat apropiant-se-les, adaptant-les i substituint-les per versions més properes al seu dogma.

Després de l'eixida aquàtica férem l'eixida a peu. Pujarem fins al cim del Tossal des d'on poguérem contemplar gairebé tota la Vall de Barxeta. Durant el trajecte poguérem gaudir de les explicacions de Lluís Seguí que ens portà per la font del Tossal, encara dins de Barxeta, fins al cim del Tossal on, una vegada dalt, poguérem gaudir del paisatge i de les seues explicacions sobre la Vall de Barxeta, els seus límits, el tipus d'ecosistemes i els usos ancestrals d'aquest entorn (us deixe els vídeos de les explicacions, no us els podeu perdre!)

Finalment, en tornar, una vegada a Barxeta, alguns dels companys de l'associació ja ens tenien preparat les taules, cadires, el foc i les graelles al costat del llavador per poder torrar. Gaudirem del sopar i, sobre tot, de la companyia de tots els que allí estàvem, mentre escoltàvem el cant de les granotes al llit del Riu Barxeta.

Presentació del llibre "La veu de la memòria"

2011-07-29T07:50:00.000-07:00

El passat dijous 28 de juliol vaig tindre la sort i el privilegi de poder assistir a la presentació del llibre "La veu de la memòria". La presentació del llibre va estar a càrrec d'aquesta associació (ADMB) i presentada pel seu president, Lluís Seguí. A la taula també seien l'autor del llibre, l'estimat Toni Martínez i, com no, el protagonista del mateix, Pep Gimeno "Botifarra".

Lluís Seguí va explicar que un dels objectius més importants de l'associació també és preservar el llegat cultural que tenim al nostre país i, per això, des dels seus inicis l'associació ve organitzant una sèrie d'actes que permeten retrobar-nos amb les nostres arrels en un sentit general. És per això que l'associació es troba compromesa i implicada en el reconeixement d'aquells personatges, grups, associacions, ... que han segut i són un referent cultural de la nostra identitat.

Toni Martínez ens va explicar d'on va sorgir la idea d'escriure aquest llibre sobre la vida i obra del nostre benvolgut Pep Gimeno "botifarra", i de la necessitat de recollir i classificar tot el material del que disposava al respecte com a forma de preservació temporal i per poder donar-li la màxima difusió possible. Toni Martínez ens contà diverses anècdotes i vivències derivades de la seua tasca de recerca per fer el llibre, moltes d'elles protagonitzades pel mateix Pep Gimeno. També ens va explicar com va lligada la vida i obra de Pep Gimeno a la nostra identitat, no només de la comarca de la costera, si no també de tot el País Valencià i fins i tot d'arreu dels Països Catalans.

Finalment, Pep Gimeno no va parlar, ell va fer allò que millor sap fer, cantar!, i entre cant i cant ens contava històries, anècdotes, sussoïts, endevinalles i demés reculls de la nostra cultura popular ancestral, adreçat amb el seu estil propi i característic . Més avall teniu alguns vídeos sobre les seues intervencions

Rafa Pastor

2011-03-08T11:05:00.000-08:00

RESPOSTA DE L'ASSOCIACIÓ AL SENYOR ENRIC SOLER

El senyor Enric Soler, regidor del Bloc a l’Ajuntament de Barxeta, i cap de llista per aquesta formació política a les properes eleccions, ha criticat en el seu blog personal la nostra associació pel fet que alguns dels nostres socis formen part d’una determinada llista electoral, el nom de la qual no diu però que és clarament identificable.

No entenem la crítica que ens fa l’actual regidor del Bloc, sobretot perquè no s’ajusta a la realitat. Primerament, hauria de saber que les persones que solen implicar-se en associacions de qualsevol mena, si volen incidir en les decisions polítiques que les afecten, tenen opinió política i, fins i tot, militen en organitzacions polítiques que són afins a les sensibilitats que defensen aquestes associacions. L’Associació en Defensa del Massís del Boscarró no n’és una excepció.

Però s’equivoca per complet el senyor Enric Soler quan insinua que la nostra associació està vinculada a una determinada llista política. De fet, membres nostres es presentaran almenys en dues opcions polítiques diferents a les eleccions municipals de Barxeta. Això, per a nosaltres, és positiu perquè com més persones vinculades a la defensa mediambiental i cultural de la Vall de Barxeta formen part del futur Ajuntament, els nostres plantejaments tindran més ressò i més possibilitat de realitzar-se.

Ens sorprèn la crítica del canditat a l’alcaldia del Bloc perquè tenim una relació cordial i afí en molts objectius amb la militància del Bloc de Barxeta. Fet i fet, hem coincidit en actes i en activitats comunes. Si potser no hi ha membres de l’associació en la llista electoral del Bloc de Barxeta és perquè no han tingut gaire interès a formar-ne part. De fet, ens ha sorprès que ni al blog personal d’Enric Soler ni a la pàgina del Bloc de Barxeta hi ha l’enllaç amb el blog informatiu de l’Associació en Defensa del Massís del Boscarró.

Fet aquest aclariment, volem insistir a dir que la nostra associació, com demostren els fets, és oberta a totes aquelles persones que, independement de la seua militància o simpatia política, estiguen interessades en la defensa cultural i mediambiental del Racó de Barxeta i dels Països Catalans.

Proposta presentada sobre l'incendi patit

2010-09-23T13:42:00.000-07:00

Aquesta proposta l'hem presentada a la consideració de l'equip de govern i dels partits polítics de Barxeta per al proper Ple Extraordinari, referit a l'incendi que vam patir a primeries del mes de setembre.

Open publication - Free publishing - More proposta

Eixida Riu Barxeta dia 3 de juliol de 2010

2010-08-22T03:27:00.000-07:00

EL PAÍS DELS RACONS: dels Giulars al Pla de Suros (PART 1)

2010-08-13T04:14:00.000-07:00

Els matins, a les muntanyes diàniques més costaneres, sempre solen ser presidits per boires apegaloses, que si bé solen esbandir-se a mig matí als dies càlids de l’estiu, acaben sent una font importantíssima d’aigua per a la vegetació culminal, fins i tot de la dels vessants boscats al ple de l’eixut estival. És així com trobarem l’obac del Boscarró i el cara-sol del Toro a la partida dels Giulars, dins del terme de Barx. És veritat que aquesta grandíssima clotada d’origen càrstic i amb desguâs subterrani no forma part de la Vall del Barxeta, però sí que és partidor natural entre la conca hidrogràfica d’aquest i l’anomenada dolina del Pla de Barx. És per això, perquè és «terra de ningú», o Racó en el mateix, que em plau explicar-vos, i si poguera ser transmetre-vos la intensa serenor i quietud de les seues pinedes d’alts i esponerosos pinastres, dels foscos carrascars, acompanyats per la que és, possiblement, la millor representació d’un sotabosc alt de laurisilva ombrívola i humida, on podríem aturar-nos a cercar les petjades d’algun follet o faune que hi puga pul·lular.
Certament, el seus rodals immensos de falagueres ombrejades, m’inviten, malgrat el meu escepticisme, o incredulitat, a buscar en el fons del bosc (en realitat, el meu subconscient), algun remei màgic que cure de l’estupidització “pragmàtica” a la que em veig abocat cada dia. Ben cert, dins la boscúria, hi ha follets i petites fades; n’estic segur. Estic referint-me als moixons que m’acompanyen, literalment, entre els fleixos, marfulls, carrasques i pins, tot resseguint les seues soques a la cerca d’aliment, com fan els roda-soques (raspinells), o de punta en punta de branca, com el capellanet. Però de tots qui més s’assemblaria a una criatura mitològica seria, sense cap mena de dubte, una parella de senyoretes que, amb seu aspecte rabassut, acotonat i cuallarg, i caràcter confiat, representen, certament, les amfitriones forestals per excel·lència. Abandonarem els Giulars per un collet flanquejat per carrasques joves. Descendint pel Portet dels Suros contemplem un magnífic mosaic de màquia, brolla i clapes de carrascar, potser encara millorat amb la presència d’escasses i petites taules d’oliverar, amb marges de pedra en sec, que trobarem als darrers revolts. L’encant d’aquesta baixada de sòls prims i mig cara-solada rau en la seua riquesa florística, especialment en bulbs, que amb narcisos, espaselles, lliris... esguiten espectacularment la brolla.
Però no podem obviar el fosc, tancat i exhuberant bosc mediterrani de carrasca i fleix que domina el paisatge cap a migjorn, i que possiblement siga el màxim exponent de bosc termòfil primigeni que resta al Diània. Es tracta, doncs, de l’Ombria del Boscarró. Un dels pocs retalls de “selva” que ens queda als diànics. No us penseu que m’excedesc massa en la meua descripció, ja que qui ho vulga que intente endinsar-s’hi. Jo ho he fet, i us puc ben assegurar que una vegada dins, i malgrat ser un bosc jove, la sensació és d’haver-nos allunyat del brogit “civilitzador” molts i molts quilòmetres.
I a dalt, els blanc cingles, distants, eterns, senyeres del meu país. Tant de bo els poguera descriure la prosa de l’Enric Valor, és clar. Solemne i grandiosa penya blanca, senyora indiscutible del Pla de Suros, que ens sorprèn amb les seues dues sureres centenàries, relictes de l’antic bosc acidòfil que dominava aquest fons de vall, antítesi del carrascar de l’obaga i de les màquies assolellades del Toro. Actualment, però, i gràcies a l’abandó del vinyets i ametlerars, tornen a nàixer nous peus de surera, juntament amb els alts i trempats pinastres, l’esquerpa cambrona i les florides i espectaculars estepes: negra, borrera i blanca.
Resseguint el barranquet dels Suros, que per aquesta part és poc més que un escorredor flanquejat de carrasques, lledoners i garbullers de cirereta, i alguna prunera despistada, però en bon estat, residu d’antics conreus ara perduts, per fi eixirem d’aquesta fèrtil i dolça plana: pel collet dels Depòsits; i entre el carrascar i acolorides màquies ens anirem acostant al Pla de Corrals, antiga contrada ramadera, portal per excel·lència de la Vall del Barxeta. Però això, ja és una altra història...

Lluís Seguí i Calabuig.

Foto1: Esplèndida surera amb la Penya Blaca al fons (Pla de Suros)
Foto2: Màquia al Pla de Suros

EL PAÍS DELS RACONS: introducció.

2010-03-13T13:53:00.000-08:00

Diània és probablement això, el país dels racons. I potser ho siga més que cap altre país de la Nació Catalana. Amb les seues muntanyes esquerpes i agudes, impresionants; amb els seus rius curts i corredors, però alegres i carismàtics. I sobretot amb les seues valls i planes interiors, acollidores, humides, feréstegues, i alhora humanes. És precisament d’això de què vull parlar-vos, centrant-me especialment en “el meu racó”, en aquest bocí d’univers infantil, màgic i encara real: indret parit pel Boscarró i el Toro, abraçat i protegit per la serra Grossa i la serreta de l’Ènova, que anonemen la Vall del Barxeta. Per a realitzar aquest íntim recorregut haurem d’elevar-nos com a falcies i sobrevolar els imponents pits que tan llargament l’han alletada: el Toro i el Boscarró. Fites de llevant colpidores, que amb la seua sempre verda i humida fesomia representen la sina de la Mare Terra. No debades la seua exhuberant i variada vegetació ha estat i és encara el màxim col·lector d’aigües d’aquesta part de Diània, fent possible que hi nasquen tres rius, que si bé no són gaire més grans que un rierol pirinenc, han estat força utilitzats i malauradament exhaurits en nom de no sabem quin “progrés necessari”. Parlem, doncs, dels rius Vaca, Vernissa i Barxeta. Del riu Barxeta i de la vall que ha solcat durant mil·lennis intentaré fer una descripció que serà –avisats esteu!– el menys objectiva possible: perquè és un espai viscut, perquè, com he donat a entendre a l’encapçalament, aquesta contrada ha estat l’escenari bàsic de la meua vida, tant en l’àmbit real i quotidià com en el màgic i sensual. Forma part de la meua escenografia vital.

Lluís Seguí i Calabuig

Pi ver i carrasca tot anant cap al Pas de l’Assagador (Vall del Barxeta, hivern 2009)

Eixida_Repoblament del Barranc de la Parra.

2010-02-28T08:26:00.000-08:00

De llops i gossos

2009-08-04T13:27:00.000-07:00

Les cultures anomenades modernes, a tot l’Holàrtic han tingut com a bocs expiatoris dins la fauna diversos animals relacionats amb la nit, el bosc, el misteri; en definitiva, amb la “maldat” demoníaca. Tot açò és fruit del supremacisme imposat per les religions del Llibre que malauradament hem hagut de patir els darrers 2000 anys.

Entre aquestes “salvatgines” podem incloure tota mena de serps, còrvids, mussols i òbiles, ratpenats, fèlids, cabres i, particularment, el llop. Si bé tots aquests animals es distingeixen per la dificultat en la seua domesticació i aprofitament econòmic, i, per tant, en impossibilitat per a ser sotmesos a la “superioritat” humana i divina. En el cas del llop la seua “rebel•lia” ha estat castigada amb la persecució i l’extermini sistemàtics més intensos que s’han donat a tot l’Holàrtic. Val a dir que a Diània ja fa un segle que fou eliminat, i que, ara per ara, als Països Catalans només hi ha una recent i incipient població a la serra del Cadí i a la zona del Canigó. Aquest odi irracional i prepotent ha estat donat pel fet que el mateix llop ha oferit als humans un dels servidors més mesells que hom puga trobar: el gos. Que tot i ser sang de la seua sang n’és l’antítesi, si no biològica sí etològica i filosòfica de l’essència llibertària del llop. Ningú no odia tant el llop com el gos del pastor. Potser fins i tot més que el mateix pastor. El gos mesell i servil ha estat ensinistrat per a perseguir i aniquilar el seu germà lliure i digne.

Els humans prepotents no deixen mai de reproduir les seues misèries sobre ells mateixos i els qui els envolten. Nosaltres, els humans humils i dignes, sempre reivindicarem el Llop. A efectes del comportament polític humà, el gos pacta, el Llop reinvindica, lluita.

No a l’alta tensió, no als trasvasaments, no als macroabocadors. Ni ací, ni enlloc.

Lluís Seguí i Calabuig

Parlament de Toni Cucarella en l'homenatge a Joan Pellicer

2009-05-03T11:37:00.000-07:00

(Vegeu el vídeo dels actes al final de l'escrit)

Ara fa tot just un any que l’Associació en Defensa del Massís del Boscarró va presentar els seus estatuts. No és que ens importe gaire la data oficial i burocràtica. De fet no ens importa gens. De fet no sabem en quin moment, amb nom o sense, amb estatuts o sense, començàrem a funcionar. Hem vingut al món com naixen les coses en la natura: en part per amor, en part per germinació natural, en part per instint de pervivència.

Si he esmentat en quin moment presentàrem papers és només per fer referència a allò que diuen. Perquè en els papers hi ha molta lletra de borumballa, o siga de farciment, lletra que hem copiat i enganxat d’altres papers per poder passar el tràmit. Tanmateix, hi ha una part de la lletra dels nostres estatuts que té un valor essencial: pel que té de gratitud, pel que té d’horitzó, pel que té d’anhel, pel que té de record viu i perdurable. És l’article cinquè, que diu: L’ASSOCIACIÓ PER LA DEFENSA DEL MASSÍS DEL BOSCARRÓ, amb la seua constitució fa homenatge permanent a la tasca realitzada per l’etnobotànic i amic Joan Pellicer...

Joan Pellicer ha estat un dels grans savis valencians. Tanmateix, un home a qui aquest país nostre, tan ingrat, el considerava poc. Potser perquè en els anys en què Joan compartia els seus coneixements a través de llibres, xarrades i caminades, fins i tot amb brevíssimes aparicions televisives, aquest país nostre patia la demència especulativa pel ciment i la rajola, una devastació de la que ara patim les conseqüències econòmiques, però que encara no hem patit totes les mediambientals. En aquell context (que és encara, per desgràcia, actual), l’obra sàvia i brillant del nostre mestre i amic Joan Pellicer no podia tenir altaveus. La seua veu l’escoltàvem els qui, com ell, sabem que els humans tenim part de naturalesa vegetal i fem arrels, i per tant fem respecutosa comunió amb el paisatge i amb tots els seus habitants. Més i tot nosaltres, que formem part del país diànic, la mítica i màgica Diània, que ha estat la base fonamental del seu ingent treball d’investigació.

Diu Pellicer al pròleg del primer libre del Costumari Botànic: «Entre els distints territoris o espais naturals en què ha estat dividit el País Valencià i els restants de parla catalana, amb criteris principalment de geografia física, prenent en consideració factors com el relleu, el clima, el sòl o la vegetació, el territori diànic [...] aquest tros del planeta Terra –més aviat eixut i aspre, però criador i amable– és un territori que podria comparar-se, gràficament, a una nau amb la proa apuntant al sol naixent o a una illa cenyida per les aigües de tres rius i de la mar: el riu Xúquer per tramuntana, el riu Vinalopó per ponent, el riu de la Vila per migjorn i la mar nostra per orient... »

Cal dir ara que un dels objectius fonamentals de L’Associació en Defensa del Massís del Boscarró és conscienciar les persones i les administracions públiques de la necessitat de preservar la nostra porció diànica: el Massís del Boscarró. Volem aconseguir la declaració de Parc Natural, perquè entenem que això constituirà no solament la salvaguarda del nostre entorn vital d’éssers humans, també el nostre futur econòmic, més sostenible i més saludable que no l’actual model especulatiu i devastador, basat en la destrucció i la cobdícia, que és el capitalisme salvatge.

També volem treballar perquè la tasca feta per Joan Pellicer no s’estronque amb la seua mort, no caiga en l’oblit dels mesquins, dels mediocres, dels desagraïts, dels acabacases, dels botiflers. Cal que hi haja continuadors i ampliadors de la seua obra. Insistirem, doncs, com ell volia, a demanar «un equip format per botànics, farmacòlegs, metges, etnògrafs, filòlegs, historiadors i estudiosos de la mitologia, coordinats per algun departament de la universitat. Nosaltres (diu Joan pellicer) no som ni ombra de tot això, però en tenim la visió i en sentim l’anhel, bo i posant tot el nostre xicotet esforç, seny i imaginació, a tall d’ínfima semença...»

Era el seu anhel i és el nostre. Cada any tornarem a recordar el mestre i l’amic, per mantenir viu tot el que compartírem amb ell, per enaltir tota la tasca que ell va fer i que no consentirem que s’abandone, sinó que volem propagar-la i continuar-la: per amistat, per agraïment, i per l’anhel vital que fa que estimem profundament, arreladament, la nostra terra.

Més informació sobre l'acte i el lliurament del I Premi Joan Pellicer a Pep Gimeno "Botifarra" en la crònica de LLIBERTAT.CAT.

DIA EN RECORD I HOMENATGE A JOAN PELLICER

2009-04-28T13:49:00.001-07:00

L’Associació en Defensa del Massís del Boscarró dedica un dia l’any per recordar i retre homenatge a Joan Pellicer. Joan Pellicer ha segut una de les personalitats que ha inspirat la creació de l’Associació en Defensa del Massís del Boscarró. Aquest any farem el dia de Joan Pellicer el proper 2 de maig a Barxeta amb els següents actes:

Començarem a les 21.00 hores fent un sopar de torrà. L’Associació encendrà les fogueres per poder torrar i oferirà vi, cacau i tramussos. Cadascú es portarà la carn per torrar.

En acabar de sopar Pep Gimeno “Botifarra” i Feliu Ventura ens cantaran unes cançons en homenatge a Joan Pellicer.

Tenim previst l’entrega d’un guardó a una persona destacada d’alguna de les poblacions que abasta el Massís del Boscarró.

Després muntarem una gran festa amb l’actuació de dos grups de rock de la terra.

Seguidament teniu un muntatge que passarem eixe dia juntament amb un vídeo d’un dels seus actes.

La Lluenta

2009-04-05T07:29:00.000-07:00

Una de les meravelles que ens podem trobar al Massís del Boscarró és la Lluenta. Es tracta d'un rèptil termòfil i típicament mediterrani, de nom científic Chalcides bedriagai (Boscá, 1880) de la família Scindidae i del gènere Chalcides. Té un cos molt brillant degut a les escates fines i uniformes. Disposa de potes curtes i sol mesurar uns 16 cm, on quasi la meitat són de cua. Sol menjar petits invertebrats que es troben sota la terra o sota les fulles caigudes. És ovovivípar i el podem trobar a tot el País Valencià tant a les zones muntanya com a dunes de la costa. Es tracta d'un endemisme ibèric.

Seguidament teniu un parell de fotos que ha fet un company de l'Associació a una Lluenta trobada al Massís del Boscarró:

En aquest enllaç teniu un vídeo de la Lluenta.

Benvingudes/benvinguts

2009-02-19T10:58:00.000-08:00

L’abril de l’any passat es va fundar a Barxeta (la Costera, Països Catalans) l’Associació per la Defensa del Boscarró. Un dels objectius principals de l’associació és aconseguir la declaració de parc natural del massís i les seues zones d’influència: la Vall de Barxeta, els Plans Barx, les serres de Simat, la serra de Quatretonda i les de Llutxent i Pinet, fins als extrems, a banda i banda, de l’Estret de les Aigües de Xàtiva/Bellús i la Marxuquera en terme de Gandia.

Ara estrenem aquest blog per donar a conèixer les nostres activitats; també el farem servir com a espai d’informació i, alhora, com a mitjà per mostrar la riquesa natural que conté el massís del Boscarró.

Oferim aquest espai a totes aquelles associacions culturals i de defensa mediambiental que vulguen col·laborar en aquest blog.

En aquest escrit de benvinguda volem deixar unes paraules en record d’un dels savis valencians del nostre temps, l’etnobotànic Joan Pellicer. De fet, l’article 5è dels estatuts de l’associació diu que «amb la seua constitució fa homenatge permanent a la tasca realitzada per l’etnobotànic i amic Joan Pellicer».

Sigueu benvingudes i benvinguts.

La Penya Blanca i el Carrascar des del Pla de Suros (Barx)